El patrimoni de l'hospital

Una de les senyories més potents del Rosselló

El comte de Rosselló dota l'hospital de certs fons i rendes i declara que: «tothom qui s'atreviria a falsificar o destruir la donació dels llocs i terres que fa per la realització d'aquesta obra, únicament dedicada als pobres, s'exposaria a la ràbia de Déu i seria excomunicat».

Nombrosos beneficis foren també fundats en favor seu per butlles dels papes Innocent IV, Benet XIII, Alexandre VI, Lleó X, Pau III, Sixt V, Climent X, Innocent XI i Innocent XII. Indúlgències i privilegis dels abats dels principals monasteris del Rosselló, els governadors de la província i els bisbes d'Elna, que l'havien posat sota la seva especial protecció.

Gerard II, últim comte de Rosselló, els reis d'Aragó, de Mallorca, d’Espanya i de França imitaren els seus predecessors.

L’hospital també va rebre nombrosos llegats de persones piadoses i caritatives.

A partir del final del segle XVII (1696), també va rebre els beneficis de les leproseries i hospitals de Sant Llàtzer de tot el Rosselló.

Així, es va convertir en una de les institucions principals de la ciutat i una de les senyories eclesiàstiques més potents del Rosselló.

Quan la Revolució francesa esclata, l’hospital es revela com una important força econòmica local pel seu patrimoni predial.  A partir del 1790, es nacionalitzen els seus béns. Perd la regalia dels seus censos (tinences i terres així com també els ingressos dels dipòsits de blat i de cereals, del trull de Baó, etc). Deixa de rebre la delme sobre un tros de terra del Voló l'1 de gener del 1792 així com els seus drets de lluïsme (drets de mutació) principalment sobre vinyes. Però és sobretot la pèrdua dels ingressos de les terres arrendades que és considerable.

Per decret del 19 de març del 1793 la Convenció proclama que tots els béns caritatius seran venuts en benefici de l'Estat, i la llei del 23 messidor any II (11 de juliol del 1794) decideix la venda d'aquests béns. Els béns de l'hospital Sant Joan no són cedits en totalitat, es conserven arrendaments. En canvi, perd una part molt important dels seus recursos, ja que les masies embargades i venudes per l'Estat constituïen les terres més vastes i més afavorides (entre 3 i 35ha). La pèrdua total representa el 20% dels ingressos en un any. La nacionalització, provisionalment suspesa pel decret del 23 messidor any II, mai tornarà a ser vigent. L’evolució de la legislació li permetrà fins i tot gaudir de nou dels béns concedits per decret del 9 fructidor any III, i en retrobarà la possessió amb Napoleó, el 1807.

L’evolució d'aquest patrimoni als segles XIX i XX seria interessant a estudiar.