La Postguerra

La llarga construcció de la perifèria

Després del 1945, el ritme de desenvolupament urbà de Perpinyà torna a poc a poc. La ciutat, cor d'una província desindustrialitzada, confirmada en la seva vocació agrícola i destinada al desenvolupament del turisme balneari, queda apartada dels processos de densificació accelerada que han transformat les grans viles franceses. A Perpinyà, hi ha continuïtat l'abans i la postguerra. En els barris Sud dedicats à l'habitatge i al Vernet segueix un llar procés de construcció de baixa densitat que donarà com a resultat una construcció homogènia i de qualitat. Després, es planteja la construcció d'una perifèria més llunyana: al Sud, entre els barris de les cases de ciutat tan característiques de Perpinyà i les barriades dels afores comercials i residencials sense caràcter específic, s'erigeix el projecte urbà més ambiciós de la ciutat: la ciutat nova del Molí de Vent. Un gran barri homogeni i flexible amb edificis i residències funcionals, amb espais públics ombrívols, amb detalls d'arquitectura i amb materials evocadors de les tradicions regionals.

Sense ruptura radical entre les dues meitats del segle, el modernisme assenyat de Férid Muchir assoleix la seva maduresa, tot combinant les alternances sàvies entre la nudesa geomètrica - l'immoble que allotja el seu gabinet ronda Jean Bourrat - i  la inspiració de models vernaculars - Casa Bressac, passeig Palmarole. El resultat és un habitatge de qualitat funcional i estètic. Aquesta modernitat d'inspiració local va acompanyda d'altres modernitats cosmopolites, per exemple d'influència americana, com la casa Espel de l'arquitecte Abelanet.

L'arquitectura pública del període, tot quedant modesta, no renuncia als programes i als reptes del temps: la nova arquitectura hospitalària - Clínica Rossellonesa - l’arquitectura vinculada als transports de carreteres - l'estació d'autobusos dels Courriers Catalans - i l'arquitectura aeroportuària - aeròdrom de la Llabanera - ho demostren. Són arquitectures utilitàries com també arquitectures icòniques d'una modernitat que de mica en mica perd el seu impuls avantguardista per esdevenir modernitat tardana: l'arquitectura del Palau de Congressos en la seva versió d'origen després en la seva refecció - introduint línies obliques i materials altres que el formigó, l’acer i el vidre- n'és un bon exemple.

El retorn dels repertoris històrics vinculats a la Postmodernitat són representats en l'arquitectura escolar del Liceu Maillol al barri del Vernet: les formes geomètriques pures dels pavellons de la façana principal recorden l'arquitectura parlant de les Llums quan el pla de conjunt ret homenatge a la tradició del jardí a la francesa.