Període d'entreguerres

Després de  la Gran Guerra, el context històric és tant incert com estimulant: el dinamisme econòmic ans també la crisi, l'eufòria de la pau recobrada ans també la ferida produïda per aquesta guerra atroç, els somnis d'un futur esperançador i modern ans també el temor de les transformacions i del desarrelament, marquen el període.

La vila de Perpinyà segueix de mica en mica la seva expansió mentre que les muralles que existeixen encara desapareixaran. En el projecte del 1925 per Perpinyà, Adolphe Dervaux havia imaginat la complexitat de la ciutat contemporània i havia previst els emplaçaments necessaris per les diferents funcions urbanes.

L'habitatge és l'objecte d'una reformulació per a tots els sectors socials i no únicament per aquest de les classes benestants com fou el cas a l'inici del segle. Els arquitectes seran cridats a dibuixar, tant els palaus particulars o les vil·les per a les elits locals tenint en compte el gust del període com les cases de ciutat o els immobles de rendiment per a la petita i mitjana burgesia o encara els Habitatges de Protecció Oficial pels sectors populars.

L'arquitectura pública constitueix el reflexe d'una societat amb funcions diversificades i renovades: les institucions econòmiques, els lleures i els divertiments populars, les arquitectures relacionades a l'emergència de la cultura de l'automòbil.

El renovellament dels llenguatges formals de l'arquitectura determina una coexistència d'orientacions diverses i àdhuc oposades: entre l'avantguarda modernista i el regionalisme identitari, l'Art deco depurat i sofisticat també troba el seu lloc. Les declinacions d'aquestes diferents orientacions teixeixen el mosaic multiforma i polícrom de les façanes urbanes perpinyaneses del període: ronda Mercader, avinguda de les Balears, plaça  Cassanyes.... L'arquitectura rossellonesa del període, representada pel seu pavelló regional a l'Exposició universal del 1937 a París, es fa conèixer a l'escena internacional.

El teixit socioprofessional des arquitectes es desenvolupa. Els gabinets d'arquitecte es multipliquen; aquells del període anterior - Petersen, Trénet, Montès - serveixen d'escola a tota una nova generació i veuen la seva continuïtat assegurada: Louis Trénet succeeix al seu pare Claudius, Henri Graëll al seu mestre Petersen. Els arquitectes que han tingut accés a una formació acadèmica a París o en un altre lloc (Louis Trénet, Edouard Mas-Chancel, Raoul Castan, Férid Muchir, entre d'altres) aporten la seva cultura sàvia als debats i a la pràctica local. D'altra banda, el col·lectiu d'arquitectes s'organitza entorn d'un sindicat professional i publica la seva pròpia revista Lo mestre d'obres (1935-1941). La història de l'arquitectura de Perpinyà coneix un dels seus moments de maduresa.