Església La Real

Segle XIV
Edifici classificat
Segles XIV, XVII, XVIII, XIX
en totalitat
Propietat de la Vila de Perpinyà
Adreça Carrer de l'Església la Réal

Aquesta església, parròquia del Castelle real o castell reial, data dels primers anys del segle XIV. Es construeix per iniciativa dels consols de la Vila sobre els antics claustre, cementeri i església dels Frares de la Penitència de Jesús Crist. El 1338, el papa Benet XII hi institueix una col·legiata que es compon de dotze canonges seculars, dotze prebendats, vint capellans i vuit clergues. El 1408, al temps del “gran cisma d’Occident”, l’església acull el concili presidit pel darrer papa d’Avinyó, Benet XIII. El 1540, per ordre del governador, la torre campanar és arrasada. Efectivament, és el símbol, amb el campanar de l’església de Sant Jaume, de la rebel·lió popular contra les tropes de Don Francisco de Piamont, capità general de la Ciutadella. Cal esperar el 1547 perquè sigui autoritzada la reconstrucció del campanar de l’església. La Revolució és un període nefast per la parròquia de la Real, la primera suprimida a demanda de la municipalitat revolucionària. Llavors l’església serveix de taller d’artilleria.
L'organització religiosa de la Catalunya del nord només es restableix a partir del 1804 pel bisbe de Carcassona, Monsenyor de Laporte. L'església de La Real esdevé altra vegada seu parroquial.

Sembla que l’església hagi conservat l’essencial de la seva arquitectura original de la primera meitat del segle XIV. Primitivament coberta d’una carcassa aparent, la seva nau única va ser dissimulada a la meitat del segle XIX, amb falses voltes de guix. Aquesta nau és ritmada per vuit revoltons separats per set arcs diafragmes en vèrtex. Cada revoltó acull dues capelles laterals amb arcs ogivals. L'absis poligonal de set panys i sis contraforts, més baix i més estret que la nau, és cobert amb ogives. Una portada que s’obre cap a l’oest, datada de 1623 reemplaça la de marbre blanc de Ceret, del segle XIV, visible a l’entrada meridional de l’església de Sant Jaume.
La pica de les Fonts Baptismals, que data de la primera meitat del segle XIV, és de marbre blanc, i és esculpida en alt relleu amb les figures del Crist, de Sant Joan Baptista i dels Apòstols, representats sota arcades trilobades.
Es destaca també un remarcable "Enterrament de Crist" de fusta esculpida policroma, datat del segle XV, del qual les estàtues del Crist jacent, de la Verge, de Maria Salomé, Magdalena, Sant Joan, Nicodem i Josep d'Arimatea són de mida natural i d’influència francoborgonyona.

El retaule de Sant Josep és una obra neoclàssica de l’escultor Pierre Navarre, signada i datada de 1730. Hi ha més retaules neoclàssics representatius de la primera meitat del segle XIX, entre els quals el de l’altar major dedicat a Nostra Senyora dels Àngels, degut a l’escultor François Boher (†1825), en el qual es reutilitzen les columnes de marbre de Caunes, que vénen del monestir de La Grassa... Un baix relleu del segle XV, donatiu d’un parroquià el 1927, podria venir de l’antic retaule de pedra esculpida de l’altar major. O potser que es tracti del retaule primitiu dedicat a la Verge, situat a la tribuna (cor occidental sobrealçat). Aquest baix relleu representa la Verge Maria envoltada d'un concert angèlic.

Sala del Concili

A l'est del transsepte nord i juxtaposada al contrafort de la capçalera, aquesta sala, orientada est-oest, és constituïda de dos revoltons coberts sobre creuades d’ogives. El perfil de les motllures de les nervadures de la volta (de secció poligonal) i les dues claus de volta esculpides amb les armes de la dinastia de Mallorca permeten datar l'habitació de la primera meitat del segle XIV. És segurament el vestiarium en el qual la comunitat solia reunir-se, segons explica un text de 1432.